back to bloggin'

I si, es hora de volver al blog (inspirada por Rus) de volver a empezar con esa aventura de hace meses atrás… ahora vivo encadenada al fotolog, pero tengo que dar rienda suelta a la escritura…
Brilla el sol fuera y en la oficina, en la que sólo voy a estar seis días más, nada, pero absolutamente nada que hacer hoy. Aburrida como estoy sueño a saltar por la ventana y vivir otras aventuras, abrazar árboles, ir a escuchar música, visitar todas esas expos que esta primavera inundan Bruselas….Hace frío, pero el sol te anima, te hace sonreír a todas horas. Hoy una compañera de trabajo me ha anunciado que esta embarazada de nuevo y que el domingo, cuando se lo hizo saber a su otro hijo, éste lo explicaba a todo aquel que se encontraba por la calle. Ya veis a un niño de 5 años diciéndole al verdulero que su mama espera otro niño, al carnicero que hay un bebé dentro de la tripa de su madre, al vecino de arriba que va a tener un hermanito… A veces quisiera volver a tener esa capacidad de ilusionarme con todo, de vivir las cosas tan intensamente… creo que tengo esa facilidad de emocionarme todavía, pero siempre con ese maldito punto de racionalidad que me frena de hacer locuras, de compartir la alegría así, a borbotones… (digamos que yo me dedico a compartirla por el hilo telefónico y mediante el fotolog).
El viernes Mireia, Goretti y Dani estarán aquí y mato el tiempo muerto buscando sitios chulos por los que salir, hay que descubrir el otro rostro de Bruselas, el de noches locas que se terminan con un desayuno viendo salir el sol…
Por fín las doce, me iré a casa a comer y luego daré un paseo por el parque escuchando el cd de Goretti, Material attack volumen 1, con the shins, maximo park, clap your hands say yeah, new order… yuhuuuuu

Bon apres-midi a tous!

Preguntas y más preguntas

¿Por que los master son tan terriblemente caros? Por que tengo tantas inquietudes? ¿Por que cada día sueño con estudiar algo distinto? Por que tengo aún tantos miedos? ¿Por que nadie descubre mis talentos? ¿Por que yo no creo en ellos un poquito más? ¿Por que la vida es tan traidora? ¿Por que en esta maldita ciudad no hay clases nocturnas? ¿Por que cuando somos felices el tiempo pasa volando? ¿Por que a veces tenemos que vivir lejos de nuestros seres amados?

Versos de gel

Ve l'hivern, amb les blanques
matinades de glaç.
Amb les nits més profundes,
on el núvol, la lluna,
i una estrella fugaç
enyoren, i no ho saben,
l'escalfor de la llar.
Ve l'hivern i es prepara
un pessebre estimat;
adobeu els camins,
que el pas sigui ben pla,
reforceu la teulada,
que potser nevarà.
Les mans feinegen, tèbies:
bancs de pedra, un ramat,
cadiretes de bogaper seure a conversar,
pells de xai, pa i olives,
tot està preparat.
Quan arribi el pa d'àngel,
tot el món florirà.

Olga Xirinacs

Navidades en la playa o en el ártico

Estos días alucino: voy de un fotolog a otro y me encuentro con que todo el mundo comenta el tiempo, pero mientras unos me dicen que han ido a votar en manga corta (1 de noviembre en Barcelona), otros estamos a 3 grados y bajando. Y todavía hay más: en Berlín ya nevó!

Cuando trabajaba en la ONG ecologista, me estuvieron informando del efecto invernadero y del daño que estamos haciendo al planeta. Temperaturas como las de estas semanas en España (31 grados en Sevilla) no dejan lugar a dudas: estamos destruyendo la Tierra!
Dejando de lado fatalismos y radicalismos ecologistas (en los que no me incluyo, pero otra cosa es negar la evidencia), quería dejar escrito que aquí en Bélgica he aprendido a amar aún más la naturaleza. Será porque aquí llueve más y hay verde en todas partes (Bruselas es la segunda capital europea con más zonas verdes por metro cuadrado), será porque al estar tan sola entro en armonía con los bosques, será que necesito desfogarme del stress laboral brincando por los prados, será que los cambios de colores, de estaciones, de vegetación en estos países te dejan boquiabierta si provienes de una ciudad donde el estadio de futbol (a pesar del dinero que se dejan en él sus propietarios) suele estar seco sequísimo!
Y de todas las estaciones del año, no hay duda que es en ésta cuando más bellos están los árboles! Me pierdo contemplando el paisaje desde la ventanilla, desde la ventana del trabajo, mientras paseo, mientras escucho música… y tomaría una foto a cada instante!

Dicen que va a ser un invierno muy frío (aquí donde estoy): así que creo que huiré del ártico para pasar unas navidades en la playa (uno de mis sueños!)

Weekendone!

Fa únicament una setmana vaig decidir utilitzar una setmana de baixa mèdica per visitar la Diana a Bologna (sipis, sóc una dolentota!, però era per salut mental!). La millor decisió que he pres en temps. Anem piano a piano. Divendres arribo a l’aeroport de Milano i només llegir els cartells publicitàris en italià ja m’emociono. Tres hores després sóc a Via Independenzza a Bo. La Diana em busca per la finestra. Quina alegria veure-la. Feia ja 6 mesos! Anem caminant cap a casa seva i m’impregno dels olors, sons i colors de Bo. És una ciutat magnífica, tota de color taronja, amb els seus porxos i la seva vitta studentescha! Ens relaxem al sofà xerrant d’això i allò, del que hem fet i de quins són els nostres projectes de futur. Jo vull que les dues tornem aviat a Barcelona! És fan les 7, ens vestim, maquillem i cap al Sesto Senso. Aperitiu: spritz, pizza, pasta fredda, pattatine... Arriba la Rus, és com si ja la conegués. Com va dir la Diana, tenim històries paral.leles. Xerrem, riem, arriba més gent. La Diana em presenta el Darío i ens fem fotos tots tres al mirall del lavabo. Fem escapades a Piazza Verdi per prendre una mica d’aire fresc. Els gossos i els punkarres es barregen amb homes i dones fighetti fighetti...després descobrim que els pijos vene d’un màster. Intento aprendre italià del sud escoltant el Gianluca. La Fra em parla del seu gat, en Camillo, una cucada. Veig nois guapos a tot arreu: lo meu són els homes mediterrànis, tot i que estigui amb un nòrdic (l’excepció confirma la regla). Es fa mitjanit i jo que no aguanto, massa cansament acumulat. Anem a dormir, però abans sessió de fotos a casa la Diana.
Dissabte. El sol llueix i entra per la finestra. La Diana em prepara l’esmorzar; Gnam gnam, nutella! Passejem per la ciutat, amunt i avall, shopping! La Diana es fira un abric verd retro preciós, jo una diadema. Ens fem fotos aquí i allà. Bruschetta i tagliatelle al ragú all’Orsa, deliciós! I després seguim passejant. Arriba el vespre. Sopar a casa amb la Fra, la Sara i el Marco, tot escoltant De Gregori (Diana, et dedico la de Pablo). I després la sera esdevé una seratona: festa Pop – Trash al TPO. Feia temps que no ballava tant: New Order, Depeche Mode, Vasco Rossi, Madonna, Cindy Lauper, Donattella Rettore i fins i tot Alaska! Desfassem! Ens fem fotos a tot arreu, fem la conga, bevem una beguda fortíssima que em recorda les boletes d’anís que devorava de petita (chuches!)... Conec l’Elvio, hi ha el Dario i un amic seu, la Diana es troba amb el trucattore del seu curtmetratge...Són les 4 del matí i les cames ja no ens poden més! Sort de l’Elvio que ens offre un passaggio.
Diumenje em llevo kao, però el sol m’anima!! Anem als giardini margherita, fa un temps esplèndid. Devorem una pizza d’asporto amb les mans i després gelatto a Castiglione: xocolata amarga i crema amb gust de llimona. Increible! Trobem la Roser i anem a Santo Stefano i després a La Linea. Escoltem l’accent de la gent, critiquem la vida administrativa italiana i el seu sistema d’estudis. Parlem dels nostres erasmus i del que esperem d’aquesta tardor-hivern-primavera... El temps vola... Després la Diana i jo ens “colem” a una festa i el propietari ens troba in cuccina... I més tard fem un tomb per un buit Pratello. Per últim, xerrada femenina a ca la Sara i la Fra. Dies rodons. Gràcies diana, ha estat un weekendone!

Viaje a los sueños polares

"Cuando pesen demasiado la rutina
el trabajo y la vida en la ciudad
nos iremos en un viaje infinito
con esa tonta sensación de libertad
hacia el fondo de ese mundo del que me has hablado tanto
paraíso de glaciares y de bosques polares
donde miedos y temores se convierten en paisajes
de infinitos abedules de hermosura incomparable
dibujamos sobre un mapa imaginario
autopistas de gran velocidad
nos invade una ilusión desconocida
y nuestra única intención es avanzar
hacia el fondo de ese mundo del que me has hablado tanto
paraíso de glaciares y de bosques polares
donde miedos y temores se convierten en paisajes
de infinitos abedules de hermosura incomparable
donde siempre te querré"

Playing: Family!!

No hay nada mejor que escapar a París los fines de semana....

Slaap wel! (Nanit!)

Salvador

Aquest dissabte passat vaig veure Salvador al cinema Verdi. Encara estic conmocionada per la història d’aquest jove que, en temps de Franco, va atrevir-se a viure sense por. Daniel Brühl i Tristan Ulloa et posen la pell de gallina, et sacsejen la consciència i et fan plorar sense parar. És un film ben fet, amb voluntat de revisió històrica i que ens parla d’una història personal i col.lectiva que, com diu Albert Om en aquest article, va ser profundament injusta.

A l’igual que el pare d’en Puig Antich, un dels meus avis va estar en un camp de concentració i des d’aleshores va viure amb la por al cos. A l’altre el van condemnar a mort per rojo. El meu pare corria davant els grisos i a casa i a l’escola sempre m’han parlat d’aquells anys de lluita contra un règim que, després d’en Salvador, encara tornaria a aplicar la pena de mort. Ara, el film posa imatges a aquella època i sobretot ens encara amb un personatge que, més que en un àmbit català, cal entendre’l en un pla universal. Quanta joves com en Salvador moren encara en mans d’un règim dictatorial? Quants aixequen la veu? Quants callen? El paper dels joves és lluitar per un món millor. Si no ho fem nosaltres, qui ho farà?

Emocions col·lectives
Deixeu-vos d'Alatristes i corrupcions a Miami; la pel·lícula de la temporada és catalana, s'estrena divendres, es diu 'Salvador' i us farà plorar com no ho heu fet mai en un cinema.
Més que una pel·lícula, és un cop de puny a l'estómac que et deixa dues hores sense respiració. La vida i, sobretot, la mort de Salvador Puig Antich et mantenen clavat a la butaca, amb un nus a la gola, el mocador a la mà i llàgrimes als ulls. Val la pena que la vegi tothom, sobretot els que van per la vida de cosmopolites i el cinema català els produeix urticària. Amb Salvador els passaran totes les manies de cop. Jo ho vaig fer a principis d'estiu, en una projecció privada, i en vaig sortir commocionat. Passa poques vegades al cinema que tinguis la sensació que l'impacte és col·lectiu. Però que ningú no s'enganyi: omplir la platea de llàgrimes no és l'objectiu final de Salvador, és la conseqüència lògica d'una història personal i col·lectiva profundament injusta, dels recursos invertits per Jaume Roures en la producció i del talent que hi ha posat el director Manuel Huerga i els 80 actors que hi apareixen, encapçalats per un esplèndid Daniel Brühl, en el paper de Puig Antich. I amb tot això és clar que plores. Plores perquè et poses a la pell d'un jove de 25 anys que veu com li queden poques hores de vida. Plores perquè qui el matarà és una dictadura decadent i decrèpita que, el 1974, ja havia fet prou morts. Plores perquè en molts moments de la pel·lícula t'arribes a imaginar que es capgirarà la història i s'acabarà salvant. Plores per la fortalesa i la dignitat amb què Puig Antich afronta les seves últimes hores. Plores amb les germanes que li fan companyia. Plores, "quina putada!", quan el maten amb el garrot. Plores quan sents la ràbia amb què Lluís Llach ha fet una nova versió de l'I si canto trist, la cançó que va dedicar-li ara fa 30 anys. Plores quan veus tothom amb flors vermelles a l'enterrament. Plores perquè els nois i noies que ara tenen 25 anys no saben qui va ser Puig Antich. Plores perquè tot això passava fa quatre dies al teu país. Plores perquè la versió que ens arriba de la dictadura és cada vegada més endolcida, com si el franquisme fos l'arribada del 600 i no la mort de Puig Antich. Plores perquè 32 anys després les germanes encara lluiten perquè el Tribunal Suprem revisi el cas. Plores perquè aquesta pel·lícula hi podria ajudar. I, al capdavall, plores perquè et fa por que l'Espanya que va matar Puig Antich (que és la mateixa que va matar Lorca) no estigui més viva que mai. .

Albert Om