Salvador

Aquest dissabte passat vaig veure Salvador al cinema Verdi. Encara estic conmocionada per la història d’aquest jove que, en temps de Franco, va atrevir-se a viure sense por. Daniel Brühl i Tristan Ulloa et posen la pell de gallina, et sacsejen la consciència i et fan plorar sense parar. És un film ben fet, amb voluntat de revisió històrica i que ens parla d’una història personal i col.lectiva que, com diu Albert Om en aquest article, va ser profundament injusta.

A l’igual que el pare d’en Puig Antich, un dels meus avis va estar en un camp de concentració i des d’aleshores va viure amb la por al cos. A l’altre el van condemnar a mort per rojo. El meu pare corria davant els grisos i a casa i a l’escola sempre m’han parlat d’aquells anys de lluita contra un règim que, després d’en Salvador, encara tornaria a aplicar la pena de mort. Ara, el film posa imatges a aquella època i sobretot ens encara amb un personatge que, més que en un àmbit català, cal entendre’l en un pla universal. Quanta joves com en Salvador moren encara en mans d’un règim dictatorial? Quants aixequen la veu? Quants callen? El paper dels joves és lluitar per un món millor. Si no ho fem nosaltres, qui ho farà?

Emocions col·lectives
Deixeu-vos d'Alatristes i corrupcions a Miami; la pel·lícula de la temporada és catalana, s'estrena divendres, es diu 'Salvador' i us farà plorar com no ho heu fet mai en un cinema.
Més que una pel·lícula, és un cop de puny a l'estómac que et deixa dues hores sense respiració. La vida i, sobretot, la mort de Salvador Puig Antich et mantenen clavat a la butaca, amb un nus a la gola, el mocador a la mà i llàgrimes als ulls. Val la pena que la vegi tothom, sobretot els que van per la vida de cosmopolites i el cinema català els produeix urticària. Amb Salvador els passaran totes les manies de cop. Jo ho vaig fer a principis d'estiu, en una projecció privada, i en vaig sortir commocionat. Passa poques vegades al cinema que tinguis la sensació que l'impacte és col·lectiu. Però que ningú no s'enganyi: omplir la platea de llàgrimes no és l'objectiu final de Salvador, és la conseqüència lògica d'una història personal i col·lectiva profundament injusta, dels recursos invertits per Jaume Roures en la producció i del talent que hi ha posat el director Manuel Huerga i els 80 actors que hi apareixen, encapçalats per un esplèndid Daniel Brühl, en el paper de Puig Antich. I amb tot això és clar que plores. Plores perquè et poses a la pell d'un jove de 25 anys que veu com li queden poques hores de vida. Plores perquè qui el matarà és una dictadura decadent i decrèpita que, el 1974, ja havia fet prou morts. Plores perquè en molts moments de la pel·lícula t'arribes a imaginar que es capgirarà la història i s'acabarà salvant. Plores per la fortalesa i la dignitat amb què Puig Antich afronta les seves últimes hores. Plores amb les germanes que li fan companyia. Plores, "quina putada!", quan el maten amb el garrot. Plores quan sents la ràbia amb què Lluís Llach ha fet una nova versió de l'I si canto trist, la cançó que va dedicar-li ara fa 30 anys. Plores quan veus tothom amb flors vermelles a l'enterrament. Plores perquè els nois i noies que ara tenen 25 anys no saben qui va ser Puig Antich. Plores perquè tot això passava fa quatre dies al teu país. Plores perquè la versió que ens arriba de la dictadura és cada vegada més endolcida, com si el franquisme fos l'arribada del 600 i no la mort de Puig Antich. Plores perquè 32 anys després les germanes encara lluiten perquè el Tribunal Suprem revisi el cas. Plores perquè aquesta pel·lícula hi podria ajudar. I, al capdavall, plores perquè et fa por que l'Espanya que va matar Puig Antich (que és la mateixa que va matar Lorca) no estigui més viva que mai. .

Albert Om