Obsessiva jo?
No sóc obsessiva, no sóc obsessiva, no sóc obsessiva! Empento cinc vegades la porta de casa després de donar cinc voltes a la clau simplement per exercitar les articulacions que després, a l’oficina, caldrà tenir a punt per teclejar sense pietat. Quan em llevo, procuro que el peu dret sigui el primer a tocar terra per evitar que un estúpid error gestual m’espifiï tota la jornada i sempre que compro una revista agafo la penúltima de la pila. Que voleu, que m’endugui una que ja ha estat grapejada per algú altre?
Ho reconec, sóc una usuària compulsiva del telèfon mòbil. Però la raó és ben simple: el meu xicot mai sap on l’ha deixat o simplement no el sent (i això que d’amagatotis sempre li programo el volum alt abans que surti de casa). Més d’una vegada el seu telèfon deu haver registrat 45 trucades perdudes. I no exagero.
Com a bona neuròtica que sóc, tinc problemes per conciliar la son. Remei: devorar llibres, pàgines i pàgines impreses. Sempre he sentit dir que llegir provoca somnolència, però amb mi no funciona. Les paraules escrites esdevenen píndoles de cafeïna que acaben desvetllant-me completament. I no cal que el llibre sigui bo. L’esperit crític que habita dins meu fa que m’empassi també els llibres que resulten ser d’ínfima categoria i la mala hòstia que em generen (com es pot escriure tan malament? Com es pot ser tan carrincló? Ningú s’ha llegit les galerades? Està ple de faltes d’ortografia!) suposa lamentablement una veritable nit d’insomni. He provat altres solucions: les herbes (després tenia mal de panxa de la quantitat indecent de sucre que hi afegia per poder empassar-me el beuratge), la música relaxant (qui punyetes pot creure’s que una habitació de 8 metres quadrats pot prendre la forma d’una platja caribenya o d’una cabanya enmig de la selva amazònica?)... Res, llegir almenys exercita les neurones.
Tot i que no dormi massa, abans d’anar al llit comprovo sempre que sota el llit i dins l’armari no s’hi amagui ningú. I per si de cas el lladre, violador o fantasma ha estat més àgil que jo, tinc unes tisores ben esmolades a la tauleta de nit, juntament amb un repel·lent contra insectes. A més, per poder demanar ajuda un cop hagi deixat cec i mutilat a l’agressor, tinc gravats a la memòria del telèfon els números de la policia, l’hospital, el veterinari i TVE (si m’he carregat a un extraterrestre vull poder “vendre” la notícia per una suculenta quantitat de diners).
Demano al meu xicot perquè diria que sóc obsessiva: frego els plats immediatament després d’empassar-me el seu contingut, em rento les mans unes quaranta vegades al dia (qui sap qui ha tocat la barra del metro, la barra de pa o el farcit de l’entrepà de pernil que esmorzo religiosament cada dia), quan marxo de casa dedico cinc minuts (només cinc minuts?) a obrir i tancar la clau del gas per comprovar que no pot produir-se cap fuita en la meva absència, porto sempre a la bossa unes pinces per arreglar-me les celles en qualsevol moment (ma mare diu que ja no me’n queden) i faig footing sempre la mateixa quantitat exacta de minuts (duc un cronòmetre amb alarma) no fos cas que si un dia en faig menys el meu cos retingui unes grasses innecessàries i em toqui prescindir del meu estimat pa amb tomàquet i pernil matutí.
Obsessiva jo? D’obsessius de mena en conec molts. Tinc un amic que planxa el diari abans de llegir-lo, ja que les arrugues podrien impedir-li llegir entre línies. Una companya de feina (ecologista radical) acostumava a registrar-me la paperera no pas per descobrir-hi els meus secrets ocults (números de telèfon de possibles amants, notes fantasioses, esborranys de testament...) sinó per assegurar-se que no hagués llençat cap paper només utilitzat per una banda. I una ex-companya de facultat acut a les entrevistes de feina sempre amb la mateixa indumentària: un gruixut jersei de cachemira que està segura que li porta bona sort. Quan no obté la feina, em mira estranyada i diu: “Com pot ser? Duia el jersei infalible”. Jo li responc amb un dolç “No ho sé”, mentre em pregunto interiorment si no serà que desprenia un perfum no gaire agradable quan va acudir a aquella entrevista amb jersei mentre estem vivint l’estiu més calorós dels darrers trenta anys.
Ben pensat, sóc jo qui s’endu la palma en quant a conductes excèntriques. Què hi farem, podria tenir càncer, ser una gandula o no tenir sentit de l’humor.
posted by bruixilda @ 8:40 PM
1 comments
